12 de juny de 2015

La importancia de la esquematización en la didáctica

Ana Sebastià (Educadora del Museu Valencià d’Etnologia) 

Esa frase tan manida de que vale más una imagen que mil palabras, en el caso de un niño es muy real, pero muchas veces también en el caso de los adultos. Ocurre con estos últimos que el hecho de mostrarles imágenes por ellos ya conocidas -o inspiradas en ellas- para explicar algo suele tener un efecto muy positivo y definitivo porque conectamos con sus vivencias y recuerdos. Esto nos sirve para explicar el éxito de un póster que produjo el Museu Valencià d’Etnologia y que ha sido fuertemente demandado incluso diez años después de su realización, a la vez que nos da pie a jugar con este leitmotiv y establecer un buen número de comparaciones y referencias.

Echando un vistazo al Pinterest de nuestro museo, nos hemos tropezado con el dibujo esquemático de una casa que realizó Andrés Marín, diseñador de nuestro museo, para la primera parte de la exposición permanente, La ciutat, y que nos servía para explorar las transformaciones que se habían producido en el hábitat en el paso del siglo XIX al XX. En él se observan una serie de personajes colocados en un entorno en el que no desentonan, es decir, aquellos que pertenecen a una clase social alta están en pisos más lujosos que aquellos que son de clase obrera. Todo ello nos permitía también explicar precisamente esto, las diferencias de clase que como fruto de la Revolución Industrial se producen en esta época y el reflejo que dicha polarización tiene en algo tan cotidiano como la vivienda.

Diseño de Andrés Marín Jarque (Museu Valencià d'Etnologia)

Diseño de Andrés Marín Jarque (Museu Valencià d’Etnologia)

Todo esto nos sirve para hacer un ejercicio más divertido, y es cómo desde pequeños produce una enorme curiosidad saber cómo viven los demás y cómo este recurso de la casa se ha utilizado en innumerables ocasiones bien para explicar de una forma esquemática algo que de otra forma resultaría muy difícil de comprender para niños de edades tempranas y cómo el lenguaje visual es, en muchas otras ocasiones, tan elocuente que prácticamente no hacen falta palabras. Este lenguaje se ha utilizado con frecuencia en el cómic, pero no es el único caso. Vamos a ver algunos ejemplos.

Antes de la aparición de las viñetas, estaba el juguete físico y, sin duda, el más parecido es la casa de muñecas. Esta, conocida como The Nuremberg house, es una de las más antiguas que hemos encontrado. Se conserva en el Victoria&Albert Museum de Londres y data de 1673.

 The Nuremberg house (V&A Museum, Londres)

Muy simpática y propia de su época nos ha parecido esta que se hizo basándose en las premisas del Movimiento Moderno en arquitectura y que está fechada en 1938. Se conserva en el mismo museo que la anterior:

Casa Movimiento Moderno (V&A Museum, Londres)

 Este tipo de juguetes ha sido muy utilizado desde hace siglos, como hemos visto. Es interesante mostrar cómo además ha tenido una evolución en el mundo del cómic primero y del audiovisual después, basándose en la idea de mostrar el alzado de un edificio  -un ejercicio habitual en arquitectura, donde se presenta siempre la planta y el alzado de un proyecto-, si bien quitando la fachada externa, lo cual nos permite ver, no sólo la forma de vida de quienes lo habitan, -los muebles, la decoración de la casa y muchos otros detalles- sino también su forma de ser desde otro punto de vista. El ejemplo más paradigmático es la conocida viñeta 13 Rue del Percebe -que se publicó por primera vez en 1961 e iba dirigida a niños- donde, en cada número de la revista Tío Vivo y hasta 1984, Francisco Ibáñez, su creador, publicaba una página en la que contaba en clave de humor la vida de los habitantes de tan peculiar edificio de pisos. Sin embargo, no fue el primero en idear este tipo de imágenes y en una fecha tan temprana como 1902 encontramos una viñeta similar, Una casa en Nochebuena, firmada por Joaquim Xaudaró (Revista Blanco y Negro, nº 608. 27 de diciembre de 1902). Posteriormente, en 1947 podemos encontrar otra viñeta en la que se usaba este recurso, esta vez dibujado por Will Eisner, donde también se nos muestra lo que sucede en un edificio en una página “School for girls” de su serie The Spirit.  Y aún existe otro antecedente más, este de 1959, Un día en Villa Pulgarcito, de Manuel Vázquez Gallego donde salen los personajes de Pulgarcito en distintas plantas de un edificio. Os ponemos a continuación las cuatro ilustraciones:

Cuatro imágenes de cómic donde se recogen distintas historias en cada estancia de la casa

Asimismo, en los últimos tiempos se ha utilizado este recurso tanto en publicidad de La Casera como en la cabecera de una conocida serie que relata las vivencias cotidianas de una comunidad de vecinos. El que viene a continuación es el vídeo de La Casera, dirigido por Javier Fesser y basado totalmente en el cómic de Ibáñez:

Y para finalizar, la cabecera de Aquí no hay quien viva, si bien desde la dirección del programa siempre se dijo que no se habían inspirado en estas viñetas… es casi imposible no recordarlas.

Aquesta frase tan gastada de val més una imatge que mil paraules, en el cas d’un xiquet és molt real, però moltes vegades també en el cas dels adults. Ocorre amb aquests últims que el fet de mostrar-los imatges per ells ja conegudes —o inspirades en elles— per a explicar alguna cosa sol tindre un efecte molt positiu i definitiu perquè connectem amb les seues vivències i records. Això ens serveix per a explicar l’èxit d’un cartell que va produir el Museu Valencià d’Etnologia i que ha sigut fortament demandat fins i tot deu anys després de la seua realització, alhora que ens dóna peu a jugar amb aquest leitmotiv i establir un bon nombre de comparacions i referències.

Fent una ullada al Pinterest del nostre museu, ens hem entropessat amb el dibuix esquemàtic d’una casa que va fer Andrés Marín, dissenyador del nostre museu, per a la primera part de l’exposició permanent, «La ciutat», i que ens servia per a explorar les transformacions que s’havien produït en l’hàbitat en el pas del segle XIX al XX. S’hi s’observen una sèrie de personatges col·locats en un entorn en què no desentonen, és a dir, els qui pertanyen a una classe social alta estan en pisos més luxosos que els qui són de classe obrera. Tot això ens permetia també explicar precisament això, les diferències de classe que, com a fruit de la Revolució Industrial, es produeixen en aquesta època i el reflex que la polarització té en una cosa tan quotidiana com l’habitatge.

Tot això ens serveix per a fer un exercici més divertit, i és com des de xicotets produeix una enorme curiositat saber com viuen els altres i com aquest recurs de la casa s’ha utilitzat en nombroses ocasions, bé per a explicar d’una forma esquemàtica quelcom que d’una altra forma resultaria molt difícil de comprendre per a xiquets d’edats primerenques i com el llenguatge visual és, en moltes altres ocasions, tan eloqüent que pràcticament no calen paraules. Aquest llenguatge s’ha utilitzat ben sovint en el còmic, però no és l’únic cas. En veurem alguns exemples.

Abans de l’aparició de les vinyetes, estava el joguet físic i, sens dubte, el més paregut és la casa de nines. Aquesta, coneguda com The Nuremberg house, és una de les més antigues que hem trobat. Es conserva al Victòria & Albert Museum de Londres i data del 1673.

Molt simpàtica i pròpia de la seua època ens ha paregut aquesta altra que es va fer basant-se en les premisses del Moviment Modern en arquitectura i que està datada el 1938. Es conserva al mateix museu que l’anterior:

Aquest tipus de joguets ha sigut molt utilitzat des de fa segles, com hem vist. És interessant mostrar com, a més a més, ha tingut una evolució en el món del còmic primer i de l’audiovisual després, basant-se en la idea de mostrar l’alçat d’un edifici  —un exercici habitual en arquitectura, on es presenta sempre la planta i l’alçat d’un projecte—, si bé llevant la façana externa, la qual cosa ens permet veure no sols la forma de vida dels que l’habiten —els mobles, la decoració de la casa i molts altres detalls— sinó també la seua forma de ser des d’un altre punt de vista. L’exemple més paradigmàtic és la coneguda vinyeta «13 Rue del Percebe» —que es va publicar per primera vegada el 1961 i anava dirigida a xiquets— on, en cada número de la revista Tío Vivo i fins al 1984, Francisco Ibáñez, el seu creador, publicava una pàgina en què contava en clau d’humor la vida dels habitants d’un edifici de pisos tan peculiar. Tanmateix, no va ser el primer a idear aquest tipus d’imatges i en una data tan primerenca com 1902 trobem una vinyeta semblant, «Una casa la Nit de Nadal», firmada per Joaquim Xaudaró (Revista Blanco i Negre, núm. 608. 27 de desembre de 1902). Posteriorment, el 1947 podem trobar una altra vinyeta en què s’usava aquest recurs, aquesta vegada dibuixat per Will Eisner, on també se’ns mostra el que succeeix en un edifici en una pàgina School for girls de la seua sèrie The Spirit.  I encara hi ha un altre antecedent més, aquest del 1959, «Un día en Villa Pulgarcito», de Manuel Vázquez Gallego, on ixen els personatges del conte en distintes plantes d’un edifici. Posem a continuació les quatre il·lustracions:

 Quatre imatges de còmic on s’arrepleguen distintes històries en cada estada de la casa.

També en els últims temps s’ha utilitzat aquest recurs, tant en publicitat de La Casera com en la capçalera d’una coneguda sèrie que relata les vivències quotidianes d’una comunitat de veïns. El que ve a continuació és el vídeo de La Casera, dirigit per Javier Fesser i basat totalment en el còmic d’Ibáñez:

  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Tags: , , ,
Posts relacionats
Comments

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>